De hub artístic a oficina: així han evolucionat les cafeteries

El cafè ha estat una beguda generadora d'idees: reuneix al voltant d'una taula, propicia la xerrada i estimula les converses. Artistes, filòsofs, literats i polítics han estat els millors clients de cafès que han marcat tota una època en diferents capitals del món, des de Barcelona fins a Viena, passant per París, Londres o Roma, on s'han gestat revolucions, avantguardes artístiques i molt més.

El cafè va arribar a Europa a través de l'Imperi Otomà, però no es té gaire clar quina va ser la primera cafeteria que va obrir en sòl europeu: es parla de La Bottega del Caffè, a Venècia, i d'una cafeteria a Livorno oberta per un mercader, ambdues amb data de principis del segle XVII. Una mica més endavant, el Cafè Procope, a París, era l'escenari de les tertúlies de Rousseau i Diderot, entre d'altres, i a finals d'aquell mateix segle, un comerciant armeni, Johanes Diodato aixecava la persiana de la primera cafeteria vienesa, sumptuosa, aterridora i barroca, un estil que triomfaria per doquier, fins i tot al Japó, tal com conta Merry White a Coffee Life in Japan (University of California Press, 2021). A Espanya, les cafeteries van cobrar importància cap a finals del segle XIX, quan llocs com el Cafè Gijón, a Madrid, el Cafè Iruña, a Pamplona, o el Cafè Zurich, a Barcelona, es van convertir en veritables institucions.

Les cafeteries van ser espais on es van cuinar moviments underground de tota mena. Les classes obreres acudien a les més humils per conèixer les notícies del dia, que eren llegides en veu alta, així com opinions polítiques que mobilitzaven els treballadors per causes i reivindicacions de tota mena. Així mateix, entre el fum del tabac i l'aroma del cafè van aparèixer altres formes de pintar, de compondre i d'escriure.

A Barcelona, els Quatre Gats, encara en peu al número 8 del carrer Montsió, a uns 500 metres de Nomad Coffee Bar, va ser la cafeteria, cerveseria, cabaret i restaurant que va acollir els propulsors del modernisme català. Allà no només se servien dinars i begudes, sinó que Els Quatre Gats tenia una programació cultural molt activa, amb exposicions, xerrades i sopars temàtics, espectacles d'ombres xinesques i altres, que s'encarregava d'agitar les idees dels intel·lectuals de l'època, congregant-los al voltant d'una taula i debatessin. Personatges de la talla de Ramon Casas (que va pintar el famós mural a l'oli d'un tàndem on pedalegen ell mateix i Pere Romeu, propietari de l'establiment), Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i Miquel Utrillo van ser assidus als Quatre Gats.I va ser allà on Picasso va fer la seva primera exposició.

Aquest lloc prenia com a inspiració el ja popular a l'època Le Chat Noir parisenc, al bohemi barri de Montmartre. Era un cafè, un cabaret i fins i tot una revista on es publicaven els textos més irreverents i també els més novedosos del París de finals del XIX. Le Chat Noir va ser durant sis anys de la nit parisenca, (canviant d'ubicació fins a tres vegades perquè tal va ser el seu èxit que de seguida l'espai quedava petit) i en aquest poc temps va aconseguir fer història per sempre gràcies a les activitats que tenien lloc i, sens dubte, per la seva concurrència: Verlaine, Debussy, Satie, Signac, Goudeau i Toulouse-Lautrec van ser habituals.

Les cafeteries continuen sent punts de trobada i de converses animades. No obstant això, un altre estil de prendre cafè es va imposar al mediterrani: prendre'l dret o, com diuen a Itàlia, al banc, a la barra. El petit volum d'un espresso afavoreix aquest consum ràpid, on no cal ni seure per recarregar les piles amb una bona dosi concentrada de cafeïna. Però les tornes van tornar a girar amb l'arribada del teletreball. El trànsit alt de les cafeteries mediterrànies es va alentir per donar pas a la seva conversió en despatxos o oficines unicel·lulars. El segle XXI ha posat en jaque les converses plenes de novetats i idees per imposar el silenci i la llum de les pantalles, i en molts casos s'ha hagut de regular per assegurar la rendibilitat del negoci i perquè tots puguem gaudir d'un temps davant el nostre cafè en una taula.