La Júlia i jo solíem quedar de tant en tant per fer un cafè i posar-nos al dia. Treballàvem tots dos a diferents espais i barris de la ciutat. Els nostres respectius estudis van quedar petits i vam començar a buscar junts un de nou. Vam veure uns quants espais que no van acabar d'encaixar per a cap dels dos. Un dia en sortir de l'estudi, jo treballava a la quarta planta del mateix edifici on ens trobem, vaig veure al replà que algú estava fent una mudança. Els vaig preguntar si arribaven o es piraven. Els vaig preguntar a quina planta. Els vaig preguntar si ho podia veure. Vaig trucar a Júlia. Vaig trucar a l'agència. El vam agafar aquell mateix dia.
Mark Bohle compartia estudi amb Júlia, els ho vam oferir i s'apunto al moment. Amb un petit vídeo va ser suficient per dir que sí. En paral·lel, solia quedar amb Marc Morro un parell de cops al mes per dinar. Tenia el seu estudi molt a prop del nostre. Només va haver de moure les coses un parell de blocs.

No va néixer com un projecte de 'crearem alguna cosa junts', sinó més aviat com un espai que apareix i al qual a poc a poc ens anem sumant.

L'estudi s'organitza a diverses parts que han anat canviant amb el temps: una zona més de taller i cuina, una altra on hi ha les taules de treball, i l'espai blanc on es van quedant els prototips o les coses en procés.

L'espai blanc en realitat va ballant tota l'estona depenent del que estem fent, però és on hi ha la millor llum i on passen les coses més físiques, que realment és el que més ens agrada fer. Només pel fet de pintar-lo de blanc fa que teòricament hi hagi una norma que no es compleix mai, però que és que aquí només tens les coses amb què vas treballant.

Tenim maneres de pensar força diferents, però alhora hi ha alguna cosa comuna que fa que tot encaixi. Es generen moltes connexions entre allò que fa cadascú. Jo crec que ens sentim molt ajudats i molt ajudants. Tot i que cadascú fa la seva moguda independent, poden sortir coses, projectes comuns que de vegades succeeixen, però sobretot els projectes independents són molt involucrants amb els altres.

Sí, som un tàndem de quatre. Aprens constantment dels altres perquè estàs veient com treballen, com resolen coses… i això acaba entrant en el teu propi procés gairebé sense adonar-te'n. Hi ha moltes eines que vénen d'un altre i t'ajuden o canvien la manera de treballar.

No som cap col·lectiu ni treballem de manera col·lectiva encara que de manera interna pugui passar. Bolívia es diu tota l'estona Bolívia perquè som a Bolívia. Hi ha com 10 grups [de whatsapp] de Bolívia: "Estudis Bolívia", "Bolívia", "Bolívia"... I hi ha un moment en què ens diem va doncs li posarem "Estudis Bolívia" perquè hi va haver un projecte dels molts que podem fer col·laboratius que consistia que de manera conjunta fèiem una sèrie d'objectes. Vam dir ah per què no aprofitem ara i donem una mica de forma al nom per anar en conjunt i no dir Jaume, Marc, Julia i Mark fan això? Però mai diem estic a Estudios Bolívia o vaig a Estudios Bolívia, és a dir a Bolívia o estic a l'estudi. 

No existeix diguem-ne de manera oficial. De vegades donem voltes a com existiria, o si tindria sentit fer un logo, però després mai passa. Mark va fer un dibuixet molt guai que és com tres de nosaltres aguantant un quart i que resumeix força bé això: que sempre tres aguantaran, és igual tu pots ser qualsevol dels quatre, pots ser o el que aguanta o el que és aguantat. Si un ha d'aguantar-ne tres ja no seríem aquí. El logotip ens defineix molt bé, el va dibuixar en un dia tal qual. Estudis Bolívia, aquest és un i aquest és tres, depèn del dia. 

Abans passàvem moltíssimes hores aquí. Arribàvem aviat, sortíem tard, vèiem caure el sol… Alguns dilluns acabàvem fent birres fins tard i els dimarts sempre hi havia una mica d'embolic. Ara és molt més tranquil. Arribem després de deixar els nens i coincidim menys que abans, però l'espai continua tenint alguna cosa molt de casa.


És difícil trobar un patró perquè cadascú té els seus temps i els seus projectes, però tot i així estem constantment creuant-nos.


Ens vam interrompre tota l'estona, però no com una cosa molesta, sinó com a part natural de com funciona l'espai.

Jo acostumo a arribar nou i quart bastant estandarditzat perquè deixo el meu fill a l'escola. Potser quan arribo aquí la pot estigui tancada amb clau; i això és una bajona perquè vol dir que he arribat el primer i he d'obrir. Però hi ha una cosa molt divertida que és quan obris la porta, està oberta i n'hi ha dues o tres prenent-se el cafè. Hi ha com un punt de casa.


Jo també crec que és molt bonic quan apareix menjar a la taula de tant en tant. Ara hi ha força sequera, però quan algú porta coses perquè tots puguem compartir, acaba sent una mica el que diu el Marc, i això és molt bonic. Quan entres la porta està oberta i n'hi ha dos prenent cafè és una pujada. És igual la feina que tinguis aquell dia, aquests cinc minuts ets allà.

Gairebé sempre coincidim per esmorzar, potser no tots, però sempre algú. Quan

un prepara cafè per als altres, sempre apareix la mateixa pregunta: “Quina tassa vols?

Petita o gran?” Llarg o curt? Un any per Nadal vam fer un amic invisible i cada

un havia de regalar una tassa. Moltes de les que seguim usant en surten. Jaume

va regalar un parell dels Mumin que venien de Finlàndia. Ell sempre explica que la tassa és de

Kaj Franck i que allà es poden comprar al supermercat. Són les que tothom

vol. Morro sol fer servir la de Xavi Mañosa, encara que de vegades pot variar. Tenim una altra

amb la bandera d'Alemanya que no recordo d'on va sortir, i sol ser només per a dies

especials. Una altra pintada per Clàudia Ros amb els integrants de Bolívia d'aquell moment.

Això de les tasses és alguna cosa.